Tot just passat Sant Jordi, suposo que per una correlació d’idees, em ve al cap que trobo a faltar l’edició en paper del Diari de Sant Cugat. Era completa, distreta, propera i molt professional. Enyoro l’extensa cobertura de l’esport santcugatenc coordinada magistralment per l’Àlex López. Articles memorables d’en Ramon Grau o del Josep Maria Vallès entre d’altres, així com les fotos que gairebé fregaven les obres d’art de l’Artur Ribera.
En l’actual cultura de la informació al minut, de la immediatesa al preu que sigui, les edicions dels diaris en paper tenen els dies comptats en la desigual competició contra el món digital. És evident que la seva lluita no ha de ser aquesta. Aquesta guerra està perduda abans de començar-la. Tot i que en un primer moment no ho vaig entendre, ara crec que la decisió a finals del 2015 de deixar de publicar en paper el Diari de Sant Cugat va ser correcte.
Ara bé, amb la perspectiva del temps, crec que és imprescindible que se segueixi publicant en paper. De ben segur que els articles es revisen i es cuiden molt més quan un sap que acabaran en lletra impresa i que ja no es podran rectificar o eliminar com es poden fer en l’entorn digital.
A més, hi ha una tendència absolutament errònia que ens impulsa a consumir llibres i diaris digitals per «salvar el planeta» de la tala d’arbres. Ens diuen que és molt més sostenible comprar «ebooks», tauletes digitals, mòbils, ordinadors… el que no ens diu ningú és el que costa reciclar tots els components electrònics de tots aquests aparells.
Potser es resumeix tot al fet que m’agrada l’olor del paper.