Sovint ens presenten Sant Cugat com el paradís on “viure i gaudir” està a l’abast de tots els residents. On tot és de color blau (blau turquesa per ser exactes); on no hi ha problemes; on tothom treballa, o els que no ho fan és perquè viuen de les rendes que li donen les seves propietats i no els hi fa falta; on els joves tots són alts, guapos, educats, esportistes i meravellosos; on els carrers estan sempre nets; on no hi ha delinqüència;
Però això només és un eslògan, un tòpic o un clixé. La realitat del dia a dia a la ciutat dista molt d’aquesta foto idíl•lica que es queda en una utopia de propaganda d’immobiliària per vendre pisos.
Hi ha gent que fa molt temps que ho està passant molt malament, sense feina i amb molt poques opcions d’aconseguir-ne alguna a curt termini; hi ha un jovent desmotivat, que no estudia, amb valors completament nocius, amb greus problemes de consum i addiccions. Passejar per alguns carrers de Sant Cugat es pot convertir en una gimcana d’obstacles de caques de gos. I és alarmant els assalts a cases que està patint la ciutat en els darrers mesos.
Realment aquesta és la marca amb la que ens volem donar a conèixer? Encara que no sigui real? Potser els polítics no haurien de potenciar-ho; potser els pares hauríem de mirar més pels nostres fills intentant transmetre valors sans i educatius; potser els propietaris de gossos podrien recollir les restes de les seves mascotes; potser l’Administració podria destinar més recursos a la seguretat ciutadana. Potser no hauríem de mirar només cap als blaus turqueses i fer-ho més cap al grisos i els negres que també coloregen la ciutat.
Els porcs senglars cada dia se senten més a gust passejant per la ciutat a qualsevol hora del dia. Potser és un senyal.
PENYA BLAUGRANA
SANT CUGAT DEL VALLÈS