Ens autocomplaem pensant que aquest sacrifici els hi reporta als nens una sèrie de valors que nosaltres no vam tenir
No tinc la percepció que de petit els meus pares s’organitzessin els seus caps de setmana depenent de les activitats esportives que jo tingués previst realitzar. Ans al contrari, era jo el que m’adaptava de forma automàtica al seu món, que inequívocament acabava sent el meu.
Segons anava creixent, la meva autonomia anava guanyant enters que jo intentava administrar de forma irreversible cap a la meva independència. Potser aquesta no era la forma correcta d’anar-se’n guanyant la llibertat, però no hi havia cap altra.
Ara vas a qualsevol instal·lació esportiva de Sant Cugat en cap de setmana i el que veus és diametralment oposat del que passava fa 30 anys: tot de pares abnegats agraint o lamentant l’hora del partit del seu fill o filla, però en qualsevol cas, mai qüestionant el fet de per què realment estan tots en allà. Els nens s’han convertit en els amos i senyors dels caps de setmana dels adults.
Ens autocomplaem pensant que aquest sacrifici els hi reporta als nens una sèrie de valors que nosaltres no vam tenir. Sempre intentem donar als nostres fills allò que a nosaltres ens va mancar, sense potser ni tan sols pensar si buscar l’extrem oposat d’una realitat és la millor manera de trobar l’equilibri.